Reunió de la Comissió per les Residències Públiques a Terrassa

Treball digne. Pensió digna a Viladecavalls

ACTE PÚBLIC Treball digne. Pensió digna

Dimarts 28 de febrer a les 19:00 h.

Centre Cívic PACO CANO

Pintor Casas s/n, Can Tries, Viladecavalls

Intervindran :

• Carles Rodriguez Regidor de l'Ajuntament de Viladecavalls, i Diputat Provincial d'Entesa.
• Enric Sánchez Marea Pensionista
• Aina Vidal Diputada al Congrés d'En Comú Podem

Les nostres pensions no són el seu negoci 25F a Barcelona

Dissabte 25 de febrer a les 18 h

Plaça Sant Jaume, Barcelona

Les Marxes de la Dignitat 

convoquen una jornada de mobilització i lluita.

es marxarà fins a la seu d’Endesa

Plaça André Malraux (Arc deTriomf).

Perquè sobren raons : pa, treball i sostre – llum, aigua i gas

25 de febrer, sortim al carrer amb les Marxes de la Dignitat

Pensions públiques dignes garantides per l’Estat!  No als 67 anys!

Treball estable i salaris dignes: Derogació de les reformes laborals del PP i PSOE!

Cap prestació per sota del llindar de la pobresa!

Revertir les retallades i no pagar el deute! Fora la Troica: Unió Europea, BCE i FMI!

Amnistia i llibertat dels pres@s sindicals i socials per lluitar! Fora la Llei Mordassa!

En defensa de la llibertat d’expressió!

Les Marxes de la Dignitat tornem a sortir al carrer el proper 25 de febrer. Aquestes manifestacions, convocades arreu de l’estat, formen part d’un calendari que vol culminar en una gran marxa estatal a Madrid el 27 de Maig.

Ens parlen de “recuperació econòmica” però les dades mostren que aquesta afirmació és falsa per a la gran majoria treballadora. Des que va esclatar la crisi en 2008, l’Estat espanyol s’ha consolidat com el segon país de la UE amb més desigualtat social, al punt que les tres persones més riques acumulen “la mateixa riquesa que 14,2 milions de ciutadans”.

La població catalana en risc de pobresa arriba al 25%. L’atur afecta a 560.000 persones, moltes sense prestació. Les famílies on cap membre no treballa són més de 200.000. Tenim 20 desnonaments diaris només a Barcelona. Els governs afirmen que es crea ocupació, però la gran majoria són contractes-escombraria amb sous indignes. Els immigrants son tractats de manera inhumana, sense regularitzar, i encara pitjor als CIEs. Cap ésser humà es il·legal.

El govern de Junts pel Sí diu que els seus pressupostos són “els més socials de la història”, però la despesa social queda molt lluny de la de 2010, mentre els impostos als rics no es toquen, accepten les imposicions de la UE i de Montoro i segueixen pagant un deute il·legítim. Les concessions fetes en Ensenyament han estat fruit de la pressió dels mestres i de la por a la mobilització, però continuen subvencionant l’escola concertada, desatenent la Sanitat i no complint reivindicacions bàsiques contra la pobresa com la renta garantida de 664€ per a tot català sense ingressos.

Davant l’escàndol de les pujades de la llum, necessitem un sector energètic públic, nacionalitzar les empreses amb el control de la ciutadania, revertir les corrupteles i construir un nou model eco-sostenible a preus accessibles.

Al dictat de la UE, els governs prossegueixen amb les seves polítiques antipopulars. Ara Rajoy torna contra les pensions públiques en nom que s’acaba “la guardiola de les pensions”, que ells han atracat. Mentrestant, les grans empreses i els rics eludeixen els impostos i la corrupció continua sense fre.

És temps de reprendre la lluita

La por, la resignació, la passivitat no van conquistar mai cap dret, ni defensar els que teníem. És temps de lluitar, d’implicar-nos i no delegar. És temps de sortir al carrer a recuperar els drets perduts, treballs i salaris dignes, pensions públiques i serveis públics dignes. Redistribuir la riquesa i repartir el treball es el fil de la història del drets socials.

Tot tenint clar que, com ha demostrat la dolorosa experiència del poble grec i la penosa actuació de Syriza en acatar les imposicions alemanyes, que això no serà possible sense preparar-nos per enfrontar la Troika, defensora del gran capital.

Tornem a sortir al carrer a defensar els serveis públics, les pensions , i a recordar-los que no són els amos, que han de revertir les seves retallades i les seves reformes laborals.

Per que ja no anem a aguantar més que atraquin a la població amb els seus abusos
en els subministraments de primera necessitat.
 
 Aquest hivern ningú sense calefacció.

Per que ja no anem aguantar mes que parlin de politiques socials i no pugin els impostos a qui mes tenen , beneficiant-se amb amnisties fiscals i politiques fetes a mida.

Mentre famílies són saquejades a impostos impagables.

Perquè no estem disposats al fet que juguin amb les pensions, al fet que robin el que milions de treballadors han guanyat amb suor durant tota la seva vida.   Les pensions no son el seu negoci.

La por, la resignació, la passivitat no van conquistar mai cap dret, ni defensar els que teníem.
 
És temps de lluitar, d’implicar-nos i no delegar.
 
És temps de sortir al carrer a recuperar els drets perduts, treballs i salaris dignes, pensions públiques i serveis públics de qualitat i per totes i tots.

Volem redistribuir la riquesa i repartir el treball.
 
Sense tu no podrem aconseguir-ho, ets molt important, encara que no t’ho sembli. Implica’t i que no quedi ningú sense saber que el dissabte que aquest hivern diem prou, direm prou .

Volem el nostre país , sense pobresa, sense desigualtats, sense especulació , i sense polítics corruptes esclaus de la Troica.

Ens veiem al carrer

Manifestació VOLEM ACOLLIR !!

Ahir a la Manifestació VOLEM ACOLLIR !!

Ahir un grup de Iai@flautes-Terrassa varem participar a la Manifestació a Barcelona, en aquestes fotografies ens podeu veure en acció.

 

Les Pensions en Perill ? Xerrada a Polinyà

Els Iai@flautes recullen el premi Solidaritat 2016 al Parlament

Recollida del premi Solidaritat 2016 per els Iai@flautes
Discurs d'agraïment que reproduïm mes avall

Cliqueu damunt la imatge per veure mes fotografies

Ahir 15 de Febrer de 2017 a les 18 h a l'auditori del parlament de Catalunya els Iai@flautes varem recollir el premi Solidaritat 2016 que atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya des de 1987,  per reconèixer la lluita pels drets humans.

Cliqueu damunt la imatge per veure el vídeo i escoltar el discurs d'agraïment

Varen assistir a l'acte representants dels grups de Iai@flautes de totes les contrades, els #Iai@flautes-Terrassa també hi érem, ben representats per la Carmen, la Pilar i en José Luis.

El premi a la premsa 

En el discurs d'agraïment que han fet després de rebre el premi, han denunciat la corrupció, els oligopolis i la "crisi de solidaritat" en relació amb els refugiats.

---

Discurs d'agraïment dels Iai@flautes, en rebre el guardó.

Agraïm la tasca i el premi a la solidaritat que ens atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Un premi que creiem que és de totes les que ajuden que les nostres filles i nétes tinguin una vida digna. I felicitem i fem una forta abraçada a Catalunya Plural que ens ajuda i ajuda que les mobilitzacions, les lluites pels Drets humans i el bon periodisme siguin una realitat.

Nosaltres

NOSALTRES les Iai@flautes som la generació que va lluitar per un futur millor per a les nostres filles i nétes i que avui comprova com tots aquells drets conquerits són desmantellats.

Soms els avis del 50% de joves a l’atur, de les desenes de famílies desnonades cada dia.

Som les mares dels treballadors afectats pels expedients de regulació, de les treballadores acomiadades, dels qui no es poden pagar una sanitat mercantilitzada, dels qui deixaran o ja en deixat de rebre qualsevol tipus de prestació social.

Som els pares de les dones treballadores que han vist com la discriminació de gènere ha empitjorat les seves condicions de treball. De les dones que han de fer miracles per a conciliar treball i família, mentre són discriminades cobrant gairebé un 20% menys del salari que els homes per fer la mateixa tasca.

De les treballadores de la llar sense drets laborals, de les Kellys que cobren 3 euros l’hora per netejar habitacions en hotels de luxe.

Som les jubilades estafades pels bancs.

Som les famílies a qui el preu de l’habitatge ens ofega cada dia. Aquelles que han de decidir entre donar menjar a les seves filles o bé aigua calenta.

Som els avis dels joves que veuen hipotecat el seu futur per les retallades en educació. Dels que tenen aspiracions lògiques d’autonomia personal i per manca d’una feina estable veuen frustrats objectius tan elementals com el de comprar o llogar un piso la voluntat de formar una família.

Som filles d’una generació que ahir va emigrar buscant una vida millor. Som els avis que avui veuen als seus joves migrar de nou com a única solució.

Formem part d’una majoria social que està patint en la seva pròpia pell les conseqüències d’un espoli. Formem part d’una majoria social a qui li estan robant la vida.

Nosaltres, les Iai@flautes formem part dels qui no es resignen a veure com la gent mor en les llistes d’espera, dels qui no toleren que les formes de vida de la majoria caiguin en picat. Dels qui no suporten veure a gent dormint al carrer mentre hi ha cases buides que es podreixen en el joc de l’especulació. Dels qui no entenen que les partides pressupostàries destinades a la despesa social siguin retallades sense miraments mentre els pressupostos en armament, casa reial o església es mantenen sense vergonya.

Som els que no tolerem que els salaris de la majoria disminueixin mentre que els beneficis de banquers i directius es sobredimensionen de forma insultant.

Som filles del 15M, perquè rere la lluita contra la dictadura i per una vida més digna, ens sentim cridades a participar en la mobilització social que van impulsar els nostres néts i nétes. Una col·lectivitat digna que es va alçar en milers de places, que ha manifestat un desig de canvi, que està intentant parar la dictadura econòmica dels mercats oligàrquics.

NOSALTRES, les Iai@flautes , som també les mares i àvies dels morts en les nostres fronteres, som el sindicat manter, som StopPujades, som les Putes Indignades, som les precàries, els que pateixen pobresa energètica, les treballadores que lluiten per viure dignament, som aquesta joventut sense futur que emigra per a conquerir-lo, som les KELLYS, som la PAH, som les àvies de presos polítics com Alfons, som la gent dels Ateneus de barri i totes les que lluitem per una Vida Digna per a les nostres filles i nétes.

Som l’imaginari col·lectiu de tota una generació a la que van voler jubilar, però que seguim lluitant des de la desobediència civil i les entremaliadures com a eina de canvi!

Desobediencia civil en acción

Vivimos en un mundo gobernado por oligarquías financieras como Lehman Brothers, la Troika o Goldman Sachs…, que se enriquecen a costa de la desposesión de las clases populares, generando profunda injusticia y desigualdad entre las personas.

En este contexto nuestros gobiernos, tanto el de Catalunya como el de España y Europa, están gobernando al servicio de estas oligarquías y nos nos representan.No han estado ni están a la altura de las problemáticas de la gente a la que dicen representar. No han estado ni están a la altura de las circunstancias.

La situación es extremadamente injusta y desigual y, en vez de gobernar poniendo a las personas en el centro de las políticas, en vez de gobernar al servicio de la gente, las viejas élites autonómicas y neoliberales recortan nuestros derechos, nos piden a las clases populares que nos sacrifiquemos, que ‘nos apretemos el cinturón’, que confiemos en ellos mientras avanza el saqueo, mientras se hacen pasar por abanderados de la democracia y la justicia social. 

Pero no nos engañan. Y sobre todo, no nos resignaremos a que los partidos del régimen, los mismos que hicieron de la corrupción una forma de gobierno, se salgan de rositas. No nos resignaremos a que el régimen de pobreza, corrupción y desigualdad pueda ser aceptado con retoques cosméticos.

La situación es tremendamente injusta y desigual y, en los últimos años,  lo único que ha estado a la altura de las circunstancias ha sido la movilización popular. Son ellos, nuestros nietos y nietas quienes, hace casi seis años, salieron a la calle  para decir que los políticos ‘NO NOS REPRESENTAN’, que en vez de en democracia vivimos en una deudocracia.

Iniciaron así un ciclo de movilizaciones que supuso un cambio de paradigma en nuestras formas de hacer política y en la certeza de que juntas podemos restituir nuestra dignidad colectiva.

Durante este tiempo, la sociedad organizada hemos conseguido cosas que antes eran inimaginables: hemos sentado  a banqueros en el banquillo, hemos evitado el cierre de muchos centros de salud, hemos creado dispositivos ciudadanos para cerrar los Centros de Internamiento de Extranjeros, hemos luchado por tener mayor transparencia en nuestras instituciones, por evitar desahucios, por recuperar el dinero de la estafa de las preferentes, hemos parado las subidas en las tarifas del transporte, recortes en los servicios públicos… Nos hemos plantado ante la destrucción de las condiciones básicas de nuestra vida en común.

Pero el mayor logro del 15M ha sido desalojar la resignación y el miedo del imaginario colectivo.

Por eso, en este pulso del 99% contra el 1%, la estrategia de los que tienen privilegios es y será intimidarnos con el miedo.

Miedo porque nos dicen que estamos abocados al desastre y que hagamos lo que hagamos, nuestras condiciones de vida no cambiarán. Miedo porque intentarán hacernos creer que la culpa de nuestro sufrimiento es un enemigo externo. Ya lo están haciendo. Nos dicen que las personas migrantes vienen a quitarnos lo nuestro y aumentar la inseguridad justificación de la existencia de la Ley Mordaza por el  gobiernos del PP, a rompernos nuestra civilización, que ‘no es realista’ abrirles las fronteras. Mientras, nos imponen un relato deshumanizado que les convierte en “el otro”, “el que no es de los nuestros” .

Lo que no es realista es la expoliación colonial a la que se han visto sometidos los pueblos de origen de estas personas que ahora migran. Lo que no es realista es permitir que nuestras transnacionales vayan saltando de país en país esclavizando a los trabajadores con jornadas de 14 horas, sembrando miseria mientras se cierran las fronteras a la gente. No es realista vender buques de guerra a países como Arabia Saudí, como acaba de hacer Felipe VI. No es realista ni sostenible dar apoyo a economías que se están cargando nuestros recursos naturales.

El dia que nos anunciaron que nos había sido concedido este premio, cuatro refugiados morían de frío en campos desatendidos en el Este de Europa. A todos y cada uno de nosotros nos debería horrorizar el hecho de que haya gente que tenga de dejar atrás su hogar, su familia, sus raíces para no morir sepultado por las bombas, o simplemente que migren para salir de la pobreza crónica. Pertenecemos a una generación que migró y nuestros nietos también lo están haciendo.

Pero lo que más nos estremece es esta Europa de la indiferencia ante el dolor ajeno, esta Europa del menosprecio.

Nos dicen que estamos viviendo ‘una crisis de refugiados’, pero lo que estamos viviendo es una crisis de solidaridad. Esta indiferencia, este menosprecio, este auge de las narrativas de la xenofobia y del miedo, está siendo el caldo de cultivo para el crecimiendo de los fascismos contra los que luchó nuestra generación.

La historia se repite. Europa vuelve a crear campos de concentración para encerrar a personas que huyen de la guerra. Como el invierno del 39, cuando nuestros abuelos y abuelas, padres y madres, tíos y tías morían de sed, hambre y frío en los campos de Argelès-su-Mer, Gurs, Rivesaltes… Lo que en un principio fueron campos para personas refugiadas, acabaron siendo la tumba de muchas, o campos de deportación a los centros de exterminio de disidentes políticos y judíos en el centro de Europa. Por eso estamos aquí y seguimos, porque tenemos la obligación de recordar que las políticas racistas y xenófobas sólo pueden llevarnos al fascismo.

Estamos volviendo a un mundo en el que el poder se ha quitado la careta amable, se muestra genocida y nos exigirá nuestra complicidad o cuanto menos, nuestra pasividad.

Nos pedirán que nos resignemos, que aceptemos ‘lo que hay’ como si fuese una fatalidad.

Nos pedirán que nos hundamos en la impotencia y nos cobijemos en una normalidad anestesiante.

Nos intentarán dar a cambio las migajas del liberalismo occidental, pequeños privilegios de consumo individual, al margen de los demás.

Nos permitirán incluso participar en las instituciones, pero será una participación estética, bajo unos límites. Unos límites que marcan las oligarquías y con unas líneas rojas bien definidas.

Las instituciones no son nuestro lugar. ¿Cómo van a ser nuestro lugar si ni siquiera nos dejan plantear la posibilidad de una república? ¿Si no nos permiten hacer referendums? ¿Si modificaron el artículo 135 de la Constitución, cediendo nuestra soberanía a la deudocracia? ¿Cómo van a ser nuestro lugar instituciones que se pasan la pelota de la defensa de los derechos humanos porque dicen que no es ‘su competencia’?

Los y las Iai@flautes hacemos una llamada a crear estructuras de poder popular que sean capaces de conquistar y defender derechos. A no asumir la cultura de la derrota y mantener vivo el desafío constituyente de ruptura democrática que necesita la gente para conquistar una vida digna.

Porque creemos que la ciudadanía organizada podemos generar experiencias de acción para conseguir un cambio social. Tenemos capacidad de incidir en la realidad y cambiarla cuando nos unimos, y sabemos que podemos tomar el control sobre nuestras vidas.

Porque recordamos el horror que recorrió Europa con el fascismo, y hemos aprendido. Esta vez uniremos nuestras fuerzas y lo frenaremos.

Los y las Iai@flautes hacemos una llamada a iniciar un nuevo ciclo de movilizaciones para reconquistar nuestra propia vida.

Este premio es de todas, pero queremos dedicárselo especialmente:

A las represaliadas por las luchas por los derechos de todas, a Alfons.

A quienes se fueron, pero nos acompañan: Pablo Molano, a Juan Andrés Benítez, Patricia Heras, Marcos Ana.

A las mujeres asesinadas por la violencia patriarcal.

A  las migrantes asesinadas por nuestras fronteras genocidas

Por todas ellas, por nosotras, tenemos que seguir luchando para reestablecer nuestros derechos y nuestra dignidad colectiva.

¿Y si volvemos a las calles y plazas? Y nos vemos en ellas por una #VidaDigna para nuestras hijas?

Manifestació -- Volem Acollir

MANIFESTACIÓ : VOLEM ACOLLIR !

Dissabte, 18 febrer a les 16h.

Plaça Urquinaona, Barcelona.

 

Per l'acollida de Persones Refugiades i Migrants

---

RACISME !  i  ACOLLIMENT DE REFUGIATS

Fa pocs dies, sortien a la premsa, els lamentables atacs racistes soferts per Tehja Genard un noia hindú de 20 anys,  mentre viatjava pels Ferrocarrils Catalans, i protagonitzats per un grup d’alumnes del Col·legi Viaró de Sant Cugat ( fastigosa, de classe inferior , puta negra, van ser alguns dels insults vomitats per aquell grup de joves uniformats, amb un escut ben conegut..) 

Es evident que aquest fet, només es la trista prova de que, vivim en una societat sense valors ni límits ètics ni morals. I que fets com aquests es repeteixen, dissortadament, cada dia, moltes vegades, ja sigui, de forma oberta, com en aquest cas del tren, o be de forma invisibilitzada o inconscient en milers i milers d’actituds humanes i col·lectives  del nostre dia a dia.

El que mes por fa, de tot, es aquest “silenci” còmplice de molta gent. El de la gent que anava al tren l’altra dia i que no va dir res davant els atacs “racistes” que patia la Tehja als FFCC, per exemple…o el silenci en forma de “passivitat” que regeix els nostres monòtons i efímers dies.

Per què no ens preocupa ni ens trasbalsa el més mínim? la següent afirmació :  ..”  Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat ..”  Si, si, estic parlant de l’article 1 de la Declaració Universal del DDHH proclamada per  l’Assemblea de Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, com l'ideal comú a adoptar per a tots els pobles i totes les nacions amb la finalitat d’aconseguir  que totes les persones i òrgans de la societat, tinguessin aquesta Declaració sempre present a l'esperit, i s'esforcessin a promoure el respecte d'aquests drets i d'aquestes llibertats mitjançant l'ensenyament i l'educació.

Durant aquests últims mesos, ENCARA TINC MES MOTIUS per pensar i reflexionar sobre aquest RACISME  endèmic que tenim els éssers humans, tant interioritzat, quan per exemple, repasso aquestes dades sobre els REFUGIATS, que llastimosament són noticia cada dia :

Més de 290 milions de persones han hagut de desplaçar-se forçosament de casa seva per conflictes armats, vulneracions dels drets humans, canvi climàtic i pobresa. Des de l’any 2000, i per culpa de les polítiques europees de blindatge de les seves fronteres, més de 32.000 persones han perdut la vida intentant creuar el Mar Mediterrani, que s’ha convertit en un immens cementiri . L’any 2016 ha estat un dels més mortífers.

Els estats membres de la Unió Europea, lluny d’oferir una solució a la situació, han restringit encara més el pas de les persones fins a tancar les fronteres i Europa s'ha consolidat com una gran fortalesa. N’entren amb comptagotes i qui ho aconsegueix ho fa jugant-s’hi la vida i buidant-se les butxaques en favor de les xarxes de tràfic de persones. Un cop arriben als nostres pobles i ciutats, corren el perill dels CIE, l’exclusió, I EL RACISME. Aquestes polítiques de la UE incentiven la mortalitat i esborren del mapa les vies segures i legals. Per molt que s’apliquin mesures per frenar la immigració, les persones continuaran intentant arribar perquè els motius que les empenyen a fugir són molt més forts que els murs que es puguin trobar pel camí.

I jo vaig més enllà, en la meva reflexió. No seran aquestes polítiques dels governs europeus i del món sencer ( Trump…) una acte més d’aquest RACISME malaltís en que estem instal·lats? Per què no ho diem de forma clara ja?.

Gent meravellosa com els impulsors i impulsores de la Campanya CASANOSTRA-CASAVOSTRA amb l’esforç de conscienciació general i els actes del Macro-Concert del dia 11 de febrer i la Manifestació del dia 18 a Barcelona ( on hi hem de ser totes i tots), estan fent molt i molt bé!!!. Però ens hem de quedar aquí??

No , evidentment que no, cal una mobilització més amplia i permanent de la societat, començant pels nostres municipis..pels nostres barris, per a les nostres associacions, espais , moviments, famílies , amics, companyes.

No podem permetre que aquest fantasma malèfic de la Discriminació, l’Odi, el Racisme la Xenofòbia, preludi del “feixisme” ( arreli més entre nosaltres). I hem de fer autocrítica seriosa del nostre comportament com a persones, com a ciutadans i ciutadanes, com a veïns i veïnes, i no permetre la més mínima vulneració de cap dret fonamental cap a ningú, vingui d’on vingui, ja sigui de les administracions, de les autoritats, ja sigui de la persona més propera.

A Terrassa tenim la Carta de Salvaguarda dels DDHH a la Ciutat, signada per l’Ajuntament , per tant : fem Bona Governança, observem, denunciem, actuem, conscienciem, eduquem, lluitem, una Ciutat Educadora, una Ciutat de les Persones, una Ciutat Feminista, el Dret a la Ciutat, es tot això. ESSER RESPONSABLES  D’UNA NOVA SOCIETAT…on totes i tots siguem realment considerats i tractats DE FORMA IGUALITÀRIA.

Joan Tamayo Sala
Advocat i activista dels DDHH, membre d’Espai Drets i de la Comissió de Defensa dels DDHH del Col·legi d’Advocats

5-febrer-2107